Macaralleta

Temps era temps, la Macarelleta era menuda i solitària; s’hi arribava per mar o bé per un caminet estret i sinuós que serpejava entre bardisses i pins. Quan per fi s’obria al mar, tot s’aturava: els polsos i els rellotges, l’aire i les marees.

Així sóc: bado davant del món i m’aturo a respirar-ne les platges. I reprenc camins, i n’enceto de nous, i em perdo i potser em retrobo. O no. I escric menut i solitari, els mots em serpegen i els dic sinuosos. Aire i marea, esbarzers blaus al maricel.

No us confongueu, Macarelleta, que no Macarella. O sí, per què no? Elles, ara, també es confonen.